o^ Els cc. 23-25 són el últim gran discurs de Jesús en l’Evangeli segons Mateu. La primera part (23,1-36) és un recull de paraules de Jesús, a les quals l’evangelista ha donat una càrrega polèmica contra el judaisme controlat pels fariseus (vegeu Introducció). Després d’una pausa, que és alhora l’eix del discurs (23,37-24,2), ve la segona part, que tracta sobre el temps present com a temps de donar fruit abans de la vinguda del Fill de l’home (24,3-25,46).
p23,2 L’expressió càtedra de Moisés és una manera de designar l’autoritat que tenien els *mestres de la Llei com a intèrprets oficials de la Llei de Moisés. La majoria dels mestres de la Llei eren del grup dels *fariseus.
q23,4 És a dir, el conjunt minuciós i exhaustiu de normes legals (fins a 613 manaments!) propugnades pels *mestres de la Llei pertanyents al grup fariseu. Vegeu també 11,28-30.
s23,5 6,1.4. Seguixen alguns exemples d’ostentació religiosa.
t23,5 Vegeu Vocabulari: filactèries.
u23,5 Vegeu Vocabulari: borla del mantell.
v23,7 Vv. 5-7: Mc 12,38-39 (= Lc 20,45-46); vegeu també Lc 11,43. Sobre el títol de rabí, vegeu Mt 26,25 nota z.
w23,8 És el Crist (v. 10).
x23,8 El comportament a l’interior de la comunitat cristiana ha de ser del tot oposat al que es denunciava en el cas dels fariseus (vv. 2-7).
y23,9 6,9.
z23,10 El terme traduït per guia es referix al qui exercix un mestratge (vegeu 5,1-2).
a23,11 20,26+.
c23,13 Comença ací una sèrie de set amenaces directes contra els mestres de la Llei i els fariseus (vv. 13-33), que acaben amb un epíleg (vv. 34-36). Jesús els critica per la seua hipocresia, és a dir, pel contrast entre el seu ensenyament i la seua vida, i perquè dedicaven una atenció excessiva al compliment minuciós dels detalls legals i rituals, mentre oblidaven les actituds fonamentals. Això equival a viure, de fet, allunyat de Déu i pendent tan sols del reconeixement dels hòmens (v. 23; 6,2 nota x).
e23,(14) Alguns manuscrits afigen el v. 14: Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que devoreu els béns de les viudes i feu veure que pregueu llargament; per això sereu jutjats amb més rigor. Vegeu Mc 12,40 (= Lc 20,47).
f23,15 Un prosèlit era una persona d’origen no jueu que es convertia al judaisme fent-se circumcidar i comprometent-se a observar la *Llei de Moisés.
g23,15 Lit.: el feu fill de la Gehenna. Vegeu Vocabulari: Hinnom, vall d’.
h23,16 15,14+.
i23,16 Referència a l’or que recobria tot el santuari (1Re 6,21-22.30) o bé als objectes d’or que el santuari contenia (1Re 7,48-50).
j23,19 Ex 29,37.
k23,21 El temple és el lloc on Déu residix (1Re 8,12-13).
l23,22 5,34.
m23,23 Sobre la llei del * delme, vegeu Lv 27,30; Dt 14,22. Els *fariseus havien eixamplat l’obligació d’oferir la desena part de la collita a tota classe de productes del camp, per menuts que foren.
n23,23 7,12; 22,40. La justícia és la rectitud i integritat; l’amor, la donació d’un mateix als altres; la fidelitat, la confiança lleial en Déu.
o23,23 Lc 11,42; 18,12. Vegeu, més amunt, v. 13 nota c.
p23,24 Lv 11,41.
r23,27 Les pedres sepulcrals eren emblanquinades cada any perquè foren visibles fins i tot de nit i ningú no les toqués, caient així en la *impuresa ritual.
t23,28 6,1.
v23,29 Són els hòmens sants de l’AT, morts per defensar la causa del bé i de la justícia (vegeu v. 35; 13,17). Este costum d’honorar els antics profetes va ser característic del temps de Jesús.
w23,31 Vv. 29-31: Lc 11,47-48. Igual que els seus avantpassats que no es van convertir quan els profetes els predicaven, tampoc ara els mestres d’Israel no han volgut convertir-se davant la predicació de Jesús i de Joan (12,38-42; 21,31-32). Els monuments dedicats als profetes són, doncs, un escarni.
x23,32 Sembla una al·lusió irònica de Jesús a la seua pròpia mort. En efecte, ell morirà a mans dels descendents dels qui en altre temps van matar els profetes.
y23,33 3,7+.
z23,34 Són els missioners cristians d’origen jueu (10,41), enviats a predicar a les sinagogues jueves i rebutjats pels seus connacionals (vegeu 10,17.21.23). Vegeu també 24,9-10.
a23,35 Abel és el primer personatge bíblic que havia mort assassinat (Gn 4,8). Pel que fa a Zacaries, sembla que no es tracta del profeta del mateix nom, fill de Baraquies, sinó de Zacaries, fill de Jehoiadà; en este cas, la seua mort en el temple de Déu seria l’última mort d’un just que explica la Bíblia jueva (2Cr 24,20-22).
b23,36 Mc 8,12 nota f. Vv. 34-36: Lc 11,49-51. Sembla que, en la perspectiva de l’Evangeli segons Mateu, el castic provocat per l’acumulació de tants crims tindrà lloc l’any 70 dC, quan Jerusalem serà destruïda, uns quaranta anys, és a dir, una generació després de la mort de Jesús. Vegeu 22,6-7; 27,25 nota q.
c23,38 Ací, a diferència de Lc 13,35, casa té el sentit precís de temple (vegeu també Mt 21,13). Jesús, el Messies, abandona el temple (24,1): la presència de Déu deixa aquell lloc, i la seua destrucció resulta imminent.
d23,38 1Re 9,7-8; Jr 12,7; 22,5.
e23,39 Sl 118,26; citat també en Mt 21,9 (= Mc 11,9 = Lc 19,38 = Jn 12,13). Referència a la vinguda gloriosa de Jesús com a Fill de l’home a la fi dels temps (vegeu 24,30; 26,64). Llavors Israel reconeixerà el seu Messies.
Bíblia en Valencià - Una iniciativa de laparaula.com
Com puc col·laborar?