Bíblia en Valencià Marc 4

Paràbola del sembrador

1 Jesús es posà una altra vegada a ensenyar vora el llac. Es reuní tanta gent entorn d’ell, que va haver de pujar a una barca, s’assegué dins del llac, i tota la gent es va quedar a terra, vora l’aigua. 2 Ell els ensenyava moltes coses en paràboles. Instruint-los deia:

3 —Escolteu: Un sembrador va eixir a sembrar. 4 I, sembrant, una part de les llavors va caure al llarg del camí; vingueren els ocells i se la van menjar. 5 Una altra part va caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida va germinar, ja que la terra era poc fonda; 6 però, quan va eixir el sol, recremà la planta, i es va assecar, perquè no tenia arrels. 7 Una altra part va caure enmig dels cards; els cards van créixer i l’ofegaren, i no va donar fruit. 8 Però una part de les llavors va caure en terra bona, i va pujar i va créixer fins que donà fruit: unes llavors van donar el trenta, unes altres el seixanta, unes altres el cent per u.t

9 I deia:

—Qui tinga orelles per a escoltar, que escolte.u

El perquè de les paràboles

(Mt 13,10-17; Lc 8,9-10)

10 Quan es va quedar a soles, els qui eren al voltant d’ellv juntament amb els Dotze li preguntaven sobre les paràboles. 11 Ell els digué:

—A vosaltres, vos és confiat el misteri del Regne de Déu;w en canvi, als de fora,x tot els arriba en paràboles,y 12 per tal que

»miren, però no hi vegen;

escolten, però no comprenguen,

no fóra cas que es convertiren i foren perdonats.z

Explicació de la paràbola del sembradora

(Mt 13,18-23; Lc 8,11-15)

13 I afegí:

—Si no enteneu esta paràbola,b com podreu entendre totes les altres? 14 El sembrador sembra la paraula.c 15 Els uns són els d’al llarg del camí, on és sembrada la paraula; quan l’han escoltada, tot seguit ve Satanàs i s’enduu la paraula sembrada en ells. 16 Els altres són els de la llavor sembrada en un terreny rocós; només escolten la paraula, de seguida la reben amb alegria, 17 però no tenen arrels dins d’ells, són inconstants: tan bon punt la paraula els porta tribulacions o persecucions, sucumbixen tot seguit. 18 Els altres són els de la llavor sembrada enmig dels cards; estos són els qui escolten la paraula, 19 però les preocupacions d’este món, la seducció de les riqueses i les altres cobejancesd els envaïxen i arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit. 20 Els darrers són els de la llavor sembrada en terra bona; estos escolten la paraula, l’acullen i donen fruit: uns el trenta, uns altres el seixanta, uns altres el cent per u.e

La llàntia davall de la mesura

(Lc 8,16-18)

21 I els deia:

—És que algú porta una llàntia per posar-la davall d’una mesuraf o davall del llit? No és per col·locar-la en el portallànties?g 22 No hi ha res amagat que no s’haja de descobrir, ni res secret que no s’haja de conéixer.h 23 Si algú té orelles per a escoltar, que escolte.i

24 I els deia també:

—Fixeu-vos en allò que escolteu. Amb la mesura amb què mesureu sereu mesurats,j i encara n’afegiran. 25 Perquè al qui té, li’n donaran encara més; però al qui no té, li llevaran fins i tot allò que li queda.k

Paràbola de la llavor que creix sola

26 Deia encara:

—Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: 27 tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpia com. 28 La terra, ella sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins de les espigues. 29 I quan el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.l

Paràbola del gra de mostassa

(Mt 13,31-32; Lc 13,18-19)

30 Deia també:

—A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? 31 És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més menuda de totes les llavors de la terra; 32 però, una vegada sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel poden fer niu a la seua ombra.m

Jesús parla en paràboles

(Mt 13,34-35)

33 Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la paraulan a la gent, de la manera que ells eren capaços d’escoltar-la.o 34 No els deia res sense paràboles,p però en privat ho explicava tot als seus deixebles.q

La tempesta calmadar

(Mt 8,23-27; Lc 8,22-25)s

35 Aquell mateix dia,t a poqueta nit, Jesús diu als deixebles:

—Passem a l’altra riba.u

36 Deixaren, doncs, la gent i se’l van endur en la mateixa barca on es trobava. L’acompanyaven altres barques. 37 Tot d’una es va alçar un gran temporal de vent, i les onades es precipitaven dins de la barca fins al punt que ja l’omplien. 38 Jesús era a popa, dormint amb el cap damunt d’un coixí.v Ells el desperten i li diuen:

—Mestre, ¿no t’importa que ens afonem?

39 Només es despertà, va increpar el vent i digué a l’aigua:w

—Silenci! Calla!x

Llavors el vent va parary i arribà una gran bonança. 40 Jesús els digué:

—Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?

41 Ells van sentir un gran temor i es deien l’un a l’altre:

—Qui és este, que fins i tot el vent i l’aigua l’obeïxen?z

Marc
<
4
>

t4,8 Mt 13,8 nota t.

u4,9 Mt 11,15+.

v4,10 3,34.

w4,11 Déu manifesta el misteri secret del Regne valent-se del que Jesús fa i diu. Per això les *paràboles solament són comprensibles en la mesura en què Jesús les explica als deixebles, que tenen una fe encara limitada, perquè les entenguen (vegeu v. 34). Vegeu també Mt 13,11 nota v.

x4,11 En este context, els de fora són els qui no comprenen què és el Regne de Déu i, per tant, l’abast de les obres i paraules de Jesús. Per això tot els resulta poc clar, enigmàtic («parabòlic»). El seu enduriment i la seua incredulitat ja havien sigut anunciats per l’Escriptura (v. 12).

y4,11 En este cas, el mot paràboles té el sentit d’«enigmes», és a dir, d’ensenyaments per mitjà de narracions o sentències proverbials que no són comprensibles a primera vista, sinó que necessiten una reflexió o una explicació posterior. És el sentit que té sovint en l’Evangeli segons Marc (v. 34; 7,17).

z4,12 Is 6,9-10, citat ací segons l’antiga versió aramea (targum). L’evangelista al·ludix a este text d’Isaïes per indicar que la falta de comprensió i l’enduriment ja havien sigut anunciats pels *profetes i formen part del designi de Déu. Compareu-ho amb Mt 13,13 nota y. Vegeu també Mc 8,18.

a4,12 La paràbola del sembrador ha sigut referida en els vv. 3-8.

b4,13 L’Evangeli segons Marc parla sovint de la incomprensió dels deixebles envers els fets i les paraules de Jesús: 6,52; 7,18; 8,17-18.21.33; 9,10.32.

c4,14 Entre els primers cristians, la paraula es va convertir en un terme tècnic per a designar l’*evangeli, és a dir, la bona nova del Regne de Déu que Jesús predica.

d4,19 Són els desigs interiors de possessió i de domini per damunt de tot i de tots.

e4,20 Esta explicació pren la *paràbola com una al·legoria, on cada detall té el seu significat precís. La paràbola mostrava la fecunditat de la llavor, és a dir, la certesa de l’èxit final del Regne anunciat per Jesús; en canvi, l’explicació posa més aviat l’accent en l’actitud dels qui reben la llavor, és a dir, els oients de Jesús.

f4,21 Recipient que es feia servir antigament per a calcular la capacitat de sòlids i líquids.

g4,21 Mt 5,15+.

h4,22 Mt 10,26+.

i4,23 Mt 11,15+.

j4,24 Mt 7,2 (= Lc 6,38).

k4,25 Mt 13,12+. En este context (vegeu v. 22), la frase es referix probablement al juí final de Déu.

l4,29 La paràbola de la llavor que creix sola fa veure la força del Regne: Jesús el sembra amb la seua activitat, i Déu li obri pas de manera amagada i paradoxal, fins que, al final, l’establirà de manera definitiva.

m4,32 Sl 104,12. Vegeu Mt 13,32 nota h. El contrast entre el minúscul gra de mostassa i la gran planta que en resulta, indica el vigor actual del Regne, present en els fets i les paraules de Jesús.

n4,33 Vegeu v. 14 nota c.

o4,33 Vegeu vv. 9 i 23. La gent escolta l’anunci del Regne fet en paràboles, però el seu enduriment provoca que no l’entenguen ni es convertisquen (v. 12).

p4,34 Sobre les paràboles com a llenguatge enigmàtic, vegeu v. 11 nota y.

q4,34 Vegeu v. 10; 7,17; Mt 13,36; 15,15; Lc 8,9.

r4,34 Després d’una llarga secció dedicada a l’ensenyament de Jesús en *paràboles (4,1-34), ara vénen quatre miracles (4,35-5,43), on Jesús mostra el seu domini sobre les forces de la natura, sobre els dimonis, sobre les malalties i sobre la mort; la força del Regne es manifesta tant en les paraules com en els fets de Jesús. Aquell mateix dia és l’expressió que unix les dos seccions.

s4,34 Vegeu també 6,45-52 (= Mt 14,22-33 = Jn 6,16-21).

t4,35 Vegeu v. 1.

u4,35 Es referix a la ribera oriental del llac de Galilea, al territori dels gerasencs (5,1). Vegeu Mt 8,18.

v4,38 Es referix probablement a un coixí situat en el lloc on solia seure el timoner de la barca.

w4,39 Lit.: al mar. Igualment en el v. 41.

x4,39 1,25. El relat presenta Jesús actuant davant del temporal com si es tractara d’un *esperit maligne. El mar representa les forces contràries a Déu, i tan sols Déu és capaç de dominar-lo (Sl 89,10; 93,3-4; 107,23-32).

y4,39 6,51.

z4,41 1,27.

Bíblia en Valencià - Una iniciativa de laparaula.com
Com puc col·laborar?